viernes, 31 de julio de 2026

vevevévé! Movidí!




Anoche vi The Whale (La ballena) con Brendan Fraser en Amazon Prime. Al final lloré, como tantas veces me pasa en el cine. Me encantan esas películas que se desarrollan casi en una sola habitación, con pocos elementos, y que sin embargo mueven la mente, el alma y el espíritu humano. Habla de la importancia de la escritura, de la palabra, del verbo.

El protagonista es un escritor o profesor de escritura, mórbido, medio deprimido, bastante egoísta… y me sentí bastante identificado con él en muchos aspectos. No con el que pesa 300 kilos (yo llegué a pesar 105 y desde hace años estoy en 85), pero sí con esa relación rara y a veces compulsiva con la comida y los dulces, mi única adicción. Por nervios, por estrés, porque todavía no he aprendido del todo a manejarlo con otras herramientas. No fumo, no bebo, no juego… pero eso sí lo confieso sin problema a mis tres seguidores.

También coincido con ese personaje atormentado en que la mayoría de la gente es buena, maravillosa. Te sorprende a pesar del cascarón de dureza o frialdad. Me recuerda una de las mejores frases de mi profesor preferido en Estados Unidos, Thomas Sowell (96 años): “common decency in the poor neighborhoods”.

Este tipo de películas que veo ahora en casa se suman a las miles que he visto en mi vida. Ir al cine al menos una vez a la semana es una afición importante desde que tenía cinco o seis años en Cumaná, mi ciudad marinera caribeña. En Caracas, en Madrid, en París, en Montpellier, en Toulouse… allá donde voy, el cine me trae de vuelta a mi yo niño. Escribir, aunque sea para tres personas (incluyéndome a mí, que soy mi primer lector), me relaja muchísimo: un masaje mental y almático que hago a diario, a veces con el pulgar mientras camino por las calles de la nueva ciudad donde vivo.

Les recomiendo mirar esta película (o volver a verla). Analicen todas las enseñanzas y moralejas que nos dejan el director-guionista y el actor, que transmite tanto con esa cara redonda y esa actuación increíble. Recuerdo que en los 90 Brendan Fraser hacía comedias y películas comerciales, como tantos otros (Tom Hanks incluido), y luego se convirtieron en grandes ejemplos. Me encanta también Meryl Streep, la mejor actriz de la historia. En cuanto a directores, me gustan mucho los italianos: la calidad de la fotografía, la hilvanación de escenas, la poesía del guion y la sensualidad de la luz en atrios, patios, playas y plazas.

Sueño con que este próximo diciembre, en la premiere mundial de Dune 3, pueda proyectar un teaser o tráiler para dar a conocer uno de mis proyectos favoritos de la LEA Foundation: el Egura Project. Invitaré a mis hijos y a algunos de sus amiguitos, y también a los niños del Centro Juvenil de Huarte que el año pasado me ayudaron a hacer una nanomaqueta con Lego (publicamos los resultados en una revista científica no indexada, pero sirvió para comunicar la idea). Si se da, les avisaré para que juntos, en el cine de Itaroa, veamos ese pequeño mensaje de esperanza sobre agua y energía para el mundo del futuro.

Mikel de Elguezabal Méndez

+++++

Hier soir j’ai regardé The Whale avec Brendan Fraser sur Amazon Prime. À la fin j’ai pleuré, comme tant de fois au cinéma. J’adore ces films qui se déroulent presque entièrement dans une seule pièce, avec peu de moyens, et qui pourtant bougent l’esprit, l’âme et l’esprit humain. Il parle de l’importance de l’écriture, de la parole, du verbe.

Le personnage principal est un écrivain ou professeur d’écriture, morbide, un peu dépressif, assez égoïste… et je me suis beaucoup identifié à lui sur bien des points. Pas au type qui pèse 300 kilos (j’ai atteint 105 kg et depuis des années je suis à 85), mais à cette relation étrange et parfois compulsive avec la nourriture et les sucreries, ma seule addiction. Par nervosité, par stress, parce que je n’ai pas encore tout à fait appris à la gérer avec d’autres outils. Je ne fume pas, je ne bois pas, je ne joue pas… mais ça, je le confesse sans problème à mes trois abonnés.

Je partage aussi avec ce personnage tourmenté l’idée que la plupart des gens sont bons, merveilleux. Ils vous surprennent malgré la carapace de dureté ou de froideur. Cela me rappelle l’une des plus belles phrases de mon professeur préféré aux États-Unis, Thomas Sowell (96 ans) : “common decency in the poor neighborhoods”.

Ces films que je regarde maintenant chez moi s’ajoutent aux milliers que j’ai vus dans ma vie. Aller au cinéma au moins une fois par semaine est une passion importante depuis l’âge de cinq ou six ans à Cumaná, ma ville maritime caribéenne. À Caracas, à Madrid, à Paris, à Montpellier, à Toulouse… partout où je vais, le cinéma me ramène à mon moi enfant. Écrire, même pour trois personnes (moi compris, mon premier lecteur), me détend énormément : un massage mental et de l’âme que je pratique chaque jour, parfois avec le pouce en marchant dans les rues de la nouvelle ville où j’habite.

Je vous recommande de regarder ce film (ou de le revoir). Analysez tous les enseignements et les morales que nous laissent le réalisateur-scénariste et l’acteur, qui transmet tant avec ce visage rond et cette interprétation incroyable. Je me souviens que dans les années 90 Brendan Fraser faisait des comédies et des films commerciaux, comme tant d’autres (Tom Hanks inclus), avant de devenir de grands exemples. J’adore aussi Meryl Streep, la meilleure actrice de l’histoire. Côté réalisateurs, j’aime beaucoup les Italiens : la qualité de la photographie, l’enchaînement des scènes, la poésie du scénario et la sensualité de la lumière dans les atriums, les cours, les plages et les places.

Je rêve qu’en décembre prochain, à la première mondiale de Dune 3, je puisse projeter un teaser ou une bande-annonce pour faire connaître l’un de mes projets préférés de la LEA Foundation : le Egura Project. J’inviterai mes enfants et quelques-uns de leurs amis, ainsi que les enfants du Centre Jeunesse de Huarte qui l’année dernière m’ont aidé à réaliser une nanomaquette en Lego (nous avons publié les résultats dans une revue scientifique non indexée, mais cela a servi à communiquer l’idée). Si cela se réalise, je vous préviendrai pour que nous regardions tous ensemble, au cinéma d’Itaroa, ce petit message d’espoir sur l’eau et l’énergie pour le monde de demain.

Mikel de Elguezabal Méndez

++++

Atzo gauean The Whale (Balea) ikusi nuen Brendan Fraserrekin Amazon Prime-n. Amaieran negar egin nuen, zineman askotan gertatzen zaidan bezala. Gustuko ditut gela bakarrean ia dena gertatzen den film horiek, elementu gutxirekin, eta hala ere gogoa, arima eta giza espiritua mugitzen dituztenak. Idazketaren, hitzaren, aditzaren garrantziaz hitz egiten du.

Protagonista idazle edo idazketa irakasle bat da, morbidoa, erdi depresiboa, nahiko egoista… eta alderdi askotan identifikatu nintzen berarekin. Ez 300 kilo dituenarekin (nik 105era iritsi nintzen eta urte batzuetatik 85ean nago), baina bai janariarekin eta gozoekin daukadan harreman arraro eta batzuetan konpultsiboarekin, nire adikzio bakarra. Nerbioengatik, estresarengatik, oraindik ez dudalako guztiz ikasi beste tresna batzuekin kudeatzen. Ez dut erretzen, ez dut edaten, ez dut jokatzen… baina hori arazorik gabe aitortzen diet nire hiru jarraitzaileei.

Pertsonaia oinazetu horrekin bat nator ere jende gehiena ona dela, miragarria dela. Harritzen zaitu gogortasun edo hotztasunaren oskolaren gainetik. Nire irakasle gogokoenaren, Thomas Sowellen (96 urte), esaldi onenetako bat gogorarazten dit: “common decency in the poor neighborhoods”.

Orain etxean ikusten ditudan film hauek nire bizitzan ikusi ditudan milaka filmekin batzen dira. Astean behin gutxienez zinemara joatea zaletasun garrantzitsua da bost edo sei urte nituenetik Cumanán, nire hiri marinero karibearrean. Caracasen, Madrilen, Parisen, Montpellier-en, Toulouse-n… nora joaten naizen, zinemak nire haur ni-ra itzultzen nau. Idaztea, hiru pertsonarentzat bada ere (ni barne, nire lehen irakurlea), asko lasaitzen nau: egunero egiten dudan buruko eta arimako masaje bat, batzuetan hatzarekin ibiltzen naizen bitartean bizi naizen hiri berriko kaleetan.

Film hau ikustea (edo berriro ikustea) gomendatzen dizuet. Azter itzazue zuzendari-gidoigileak eta aktoreak uzten dizkiguten irakaspen eta moraleja guztiak. Brendan Fraserrek 90eko hamarkadan komedia eta film komertzialak egiten zituen, beste askok bezala (Tom Hanks barne), eta gero adibide handi bihurtu ziren. Meryl Streep ere gustuko dut, historiako aktore onena. Zuzendariei dagokienez, italiarrak asko gustatzen zaizkit: argazkiaren kalitatea, eszenen lotura, gidoiaren poesia eta atrio, patio, hondartza eta plazetako argiaren sentsualitatea.

Amets egiten dut datorren abenduan, Dune 3-ren premiere mundialean, teaser edo trailer bat proiektatu ahal izango dudala LEA Foundation-eko nire proiektu gogokoenetako bat ezagutarazteko: Egura Project. Nire seme-alabak eta haien lagun batzuk gonbidatuko ditut, eta baita iaz Lego nanomaqueta bat egiten lagundu zidaten Huarteko Gazte Zentroko umeak ere (emaitzak aldizkari zientifiko ez-indexatu batean argitaratu genituen, baina ideia komunikatzeko balio izan zuen). Gertatzen bada, abisatuko dizuet Itaroako zineman denok elkarrekin etorkizuneko mundurako ura eta energiari buruzko itxaropen mezu txiki hori ikusteko.

Mikel de Elguezabal Méndez

++++++

Last night I watched The Whale with Brendan Fraser on Amazon Prime. At the end I cried, as I so often do at the cinema. I love those films that take place almost entirely in a single room, with very little, yet still move the mind, the soul and the human spirit. It speaks of the importance of writing, of the word, of the verb.

The main character is a writer or writing teacher — morbid, somewhat depressed, rather selfish… and I identified with him in many ways. Not with the man who weighs 300 kilos (I once reached 105 kg and for years now I’ve been at 85), but with that strange and sometimes compulsive relationship with food and sweets, my only addiction. From nerves, from stress, because I still haven’t fully learned to manage it with other tools. I don’t smoke, I don’t drink, I don’t gamble… but this I openly confess to my three followers.

I also share with that tormented character the belief that most people are good, wonderful. They surprise you despite the shell of hardness or coldness. It reminds me of one of the best phrases from my favourite teacher in the United States, Thomas Sowell (96 years old): “common decency in the poor neighborhoods”.

These films I watch now at home join the thousands I’ve seen in my life. Going to the cinema at least once a week has been an important passion since I was five or six in Cumaná, my Caribbean seafaring city. In Caracas, Madrid, Paris, Montpellier, Toulouse… wherever I go, the cinema brings me back to my child self. Writing, even for three people (including myself, my first reader), relaxes me enormously: a mental and soul massage I do every day, sometimes with my thumb while walking the streets of the new city where I live.

I recommend watching this film (or watching it again). Analyse all the lessons and morals left to us by the writer-director and the actor, who conveys so much with that round face and that incredible performance. I remember that in the 90s Brendan Fraser made comedies and commercial films, like so many others (Tom Hanks included), and later became great examples. I also love Meryl Streep, the greatest actress in history. As for directors, I particularly like the Italians: the quality of the photography, the weaving of scenes, the poetry of the script and the sensuality of the light in atriums, courtyards, beaches and squares.

I dream that this coming December, at the world premiere of Dune 3, I might be able to screen a teaser or trailer to promote one of my favourite projects from the LEA Foundation: the Egura Project. I will invite my children and some of their little friends, and also the children from the Huarte Youth Centre who last year helped me build a Lego nanomaquette (we published the results in a non-indexed scientific journal, but it served to communicate the idea). If it happens, I’ll let you know so we can all watch together at the Itaroa cinema that small message of hope about water and energy for the world of the future.

Mikel de Elguezabal Méndez

+++++++

Ièr ser ai agachat The Whale amb Brendan Fraser sus Amazon Prime. A la fin ai plorat, coma tantes còps al cinèma. Aimariái aqueles filmes que se debònan gaireben dins una sola pèça, amb pauc de mejans, e que totun mòvon l’esperit, l’arma e l’esperit uman. Parla de l’importància de l’escritura, de la paraula, del vèrbe.

Lo personatge principal es un escrivan o professor d’escritura, morbide, un pauc depresiu, pro egoïsta… e me soi plan identificat amb el sus fòrça punts. Pas amb lo que pèsa 300 kilos (ai arribat a 105 kg e dempuèi d’annadas soi a 85), mas amb aquela relacion estranha e a còps compulsiva amb lo manjar e los dolces, ma sola addiccion. Pels nèrvis, pel stress, perque ai pas encara tot aprés a la gerir amb d’autres espleches. Fumi pas, bevi pas, jogui pas… mas aquò o confèssi sens problèma a mos tres seguidors.

Partatgi tanben amb aquel personatge turmentat l’idèa que la majoritat de la gent es bona, meravelhosa. Te surpren malgrat lo cauquilhatge de duretat o de frejor. Me fa pensar a una de las melhoras frasas de mon professor preferit als Estats Units, Thomas Sowell (96 ans) : “common decency in the poor neighborhoods”.

Aquestes filmes que agachi ara a l’ostal se soman als milierats que n’ai vistes dins ma vida. Anar al cinèma al mens un còp per setmana es una aficion importanta dempuèi que aviái cinc o sièis ans a Cumaná, ma vila marinèira caribenca. A Caracas, a Madrid, a París, a Montpelhièr, a Tolosa… ont que vagi, lo cinèma me torna a mon ieu enfant. Escriure, quitament per tres personas (me comprés, mon primièr lector), me relaja fòrça : un massatge mental e d’arma que fasi cada jorn, a còps amb lo poce mentre camini pels carrièrs de la nòva vila ont vivi.

Vos recomandi d’agachar aqueste filme (o de lo tornar agachar). Analisatz totes los ensenhaments e las moralas que nos daissan lo realizaire-guionista e l’actor, que transmet tant amb aquela cara redonda e aquela interpretacion increïbla. Me soveni que dins los ans 90 Brendan Fraser fasiá de comèdias e de filmes comercials, coma tantes autres (Tom Hanks comprés), abans de venir de grands exemples. Aimariái tanben Meryl Streep, la melhor actritz de l’istòria. Costat realizaires, aimariái fòrça los italians : la qualitat de la fotografia, l’encadenament de las escenas, la poesia del guion e la sensualitat de la lutz dins los atris, los patis, las plajas e las plaças.

Rêvi qu’aqueste decembre que ven, a la premiera mondiala de Dune 3, pòsqui projectar un teaser o una banda-anonça per far conéisser un de mos projèctes preferits de la LEA Foundation : lo Egura Project. Convidarai mos enfants e qualques uns de lors amiguets, e tanben los enfants del Centre Juvenil de Huarte que l’an passat m’ajudèron a far una nanomaqueta amb Lego (avèm publicat los resultats dins una revista scientifica non indexada, mas serviguèt a comunicar l’idèa). Se se realiza, vos avisarai per que totes ensemble, al cinèma d’Itaroa, agachem aquel pichon messatge d’esperança sus l’aiga e l’energia pel mond del futur.

Mikel de Elguezabal Méndez

No hay comentarios:

Publicar un comentario